A l’entrada del Liceo Classico de la ciutat d’Arezzo (Itàlia), hi ha una placa d’homenatge a un «Caduto in Spagna», medalla d’or. Vittorino Ceccherelli era membre de l’Aviació Legionària, un cos d’expedició format per uns 700 aparells, enviat per Mussolini com a suport al cop d’estat contra la República.

Molts ciutadans desconeixen que part dels anuncis que es permeten difondre en els mitjans de comunicació catalans i espanyols serien prohibits en alguns països d’Europa per enganyosos. Campanyes que aquí es realitzen sense cap mena d’impediment, com patrocinar els espais meteorològics per part de companyies petroquímiques o utilitzar conceptes ecològics per vendre cotxes que emeten CO2, en d’altres països no es podrien fer.

Durant els anys 80 i 90, el catalanisme polític (tant de dretes com d’esquerres) va veure en el procés de construcció europea una via per afeblir els vells estats nació i superar-ne les fronteres. Aquest pas havia de permetre a les històriques nacions de l’Estat recuperar quotes d’autogovern i restablir els llaços amb els seus territoris històrics.

El 2 de març passat va tenir lloc la taula rodona La lluita contra el canvi climàtic: un problema o una oportunitat en temps de crisi?, organitzada per Horitzó Europa i el Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya. L’acte va comptar amb la participació de Tomàs Molina, president de la Climate Broadcasters Network Europe, i Ferran Tarradellas, portaveu d’Energia de la Comissió Europa. El primer va parlar de l’escalfament global i va declarar que no existeix una«energia neta», ja que totes tenen conseqüències sobre l’entorn. El segon va afegir-hi que l’única energia neta és la que no es fa servir, és a dir, l’estalvi energètic, i va informar de les iniciatives que la Comissió Europa proposa. Tots dos van concloure que ajornar la reacció farà més difícil i cara qualsevol intervenció.

«Qu’est-ce que la Méditerranée», es demanava Fernand Braudel. I ell mateix responia: «Non pas une mer, mais une succession de mers. Non pas une civilisation, mais une succession de civilisations entassées les unes sur les autres
El compromís de Marsella, que situa la seu del Secretariat de la Unió per la Mediterrània (UpM) a Barcelona, marca l’inici d’una nova etapa en les llargues però delicades relacions euromediterrànies. El repte és enorme: establir un diàleg igualitari entre els països del perímetre mediterrani que permeti el repartiment de la modernitat i el desenvolupament.

En un article recent, el professor de dret de la UPF Héctor López Bofill apostava perquè l’antieuropeisme deixi de ser tabú i especulava amb una hipotètica Catalunya independent fora de la UE.

AVUI, SER ANTIEUROPEISTA NO ÉS CAP TABÚ ni a Europa, ni a Catalunya. Més enllà dels extrems de Haider, Le Pen o Bové, existeixen opcions polítiques de signe divers que rebutgen el procés d’integració europea. Uns perquè representa una amenaça per a la sobirania i la identitat nacional. D’altres perquè consideren la UE com un simple invent neoliberal que tan sols defensa els interessos dels més forts. A nivell europeu, doncs, l’euroescepticisme és tan vell com conegut. Personatges com els germans Kaczynski, Václav Klaus, Laurent Fabius o Margaret Thatcher en són o n’han estat il·lustres defensors. Ser euroescèptic no és cap tabú. De fet, és sovint l’opció més fàcil i la que recull més vots en el mar de la desinformació, la por i el desconcert. El que sí que és una novetat és que, des del catalanisme, es facin aquesta mena de plantejaments.

Now that Russia, following the agreements reached between Sarkozy, speaking as President of the European Union, and Russia, has withdrawn its troops from the Georgia territory that it had occupied in the course of hostilities, it may be worth looking at the issues behind the conflict (“the history”) and the facts of the conflict (“what actually happened”) and, considering the way the conflict ended, what are the implications for Catalonia, Spain and the European Union and the relations between the UE and Russia/Georgia and the USA and Russia/Georgia.

Ara fa un mes, els ciutadans d’Irlanda rebutjaren el Tractat de Lisboa, que pretén assolir un avenç cabdal per a la Unió Europea, com és ara la democratització i dinamització del seu funcionament. S’han vessat rius de tinta interpretant aquest fracàs, sense albirar-ne una causa no gens particular dels irlandesos: el desconeixement. Llavors, qui cal assenyalar amb el dit?

« L’Europe ne se fera pas d’un coup, ni dans une construction d’ensemble : elle se fera par des réalisations concrètes créant d’abord une solidarité de fait ». Aquesta frase, pronunciada el 9 de maig de 1950 per l’aleshores ministre d’Exteriors francès, Robert Schuman, situa per primera vegada la idea de federació europea com a horitzó comú per als pobles d’Europa.

Quan el Parlament de Prístina va aprovar unànimement la independència de Kosovo, el 17 de febrer, la Cambra va decidir tot seguit els seus símbols nacionals: bandera, escut i himne. L’antiga província sèrbia de majoria albanesa s’identifica amb una bandera d’inspiració molt europea, amb fons blau fosc amb el mapa del 50è Estat independent europeu en color groc i sis estels blancs al voltant. L’escut nacional repeteix les característiques de la bandera i l’himne, a falta d’un de propi, és provisionalment l’himne d’Europa.