L’Europa que volem

« L’Europe ne se fera pas d’un coup, ni dans une construction d’ensemble : elle se fera par des réalisations concrètes créant d’abord une solidarité de fait ». Aquesta frase, pronunciada el 9 de maig de 1950 per l’aleshores ministre d’Exteriors francès, Robert Schuman, situa per primera vegada la idea de federació europea com a horitzó comú per als pobles d’Europa.

El 1985, el Consell Europeu, reunit a Milà, va decidir retre homenatge a aquesta declaració tot fent del 9 de maig, el Dia d’Europa. Amb les notes de la Novena Simfonia de Beethoven de fons, aquest dia convida cada any els ciutadans europeus a la reflexió. On és Europa? Què significa? De qui és?

A un any de les properes eleccions europees i quasi 60 anys després de la declaració Schuman, el balanç pot semblar trist. En les darreres eleccions, Europa va patir un cop dur: menys d’un de cada dos ciutadans va fer l’esforç de votar. I és que, mentre la “Comunitat” dels orígens ens parlava al cor, l’actual “Unió” ens deixa freds. Com si la manera com els governs successius i la Comissió Europea han aixecat la casa comunitària hagués provocat en els ciutadans una mena de frustració latent.

Els dirigents diuen estar preocupats per l’escassa participació a les eleccions europees, però, davant la dificultat de sensibilitzar els ciutadans de la importància i la incidència de la Unió Europea en la seva vida quotidiana, limiten l’explicació a un problema de comunicació. No vindria essent hora ja d’escoltar les legítimes preguntes que es fan els europeus?

Els polítics de tota tendència que en deu anys han ampliat Europa de 12 a 15 estats, i a 25, i ara a 27, no han explicat ni justificat prou les seves decisions. No s’han esforçat a explicar els avantatges, els inconvenients o les dificultats d’aquestes reformes. I la deriva continua. Els mètodes emprats per adoptar el Tractat de Lisboa, successor de l’avortada Constitució rebutjada per dos països i posteriorment abandonada, ho demostren a bastament. Seguint l’exemple del president francès, la majoria dels estats europeus han decidit no sotmetre el text a referèndum popular i han tirat pel dret, ratificant-lo directament per mitjà dels parlaments estatals, agredint de nou la democràcia i negant als europeus el dret d’implicar-se en les decisions que comprometen el seu destí.

Davant la desafecció del poble ingrat, els nostres dirigents decideixen imposar les seves visions per la força. Contràriament a la generació precedent, marcada per la guerra i que raonava a llarg termini, els decisors polítics d’avui tenen la vista curta i el seu horitzó és estrictament local. No intenten construir una Europa amable i comprensible. Europa pretén rivalitzar amb la resta del planeta, intentant esdevenir “l’àrea econòmica la més competitiva del món”, però no s’ha pres la molèstia de dotar-se d’unes estructures apropiades ni d’un pressupost conseqüent.

Des dels anys 90, Europa viu per damunt de les seves possibilitats, obrint-se a nous membres sense reformar unes institucions dissenyades, en l’inici del procés, només per a 6 països. Exportar la democràcia suposa en primer lloc respectar-la. No es tracta tant d’apropar Europa als ciutadans com de tornar-la als ciutadans. L’actual Europa, grisa i marcada per les visions nacionals i “chauvinistes” es mor.

La Unió política, però, encara és possible. És un objectiu assolible si s’implica els europeus en les decisions fonamentals que marquen el seu futur i si es compta amb uns polítics nacionals que acceptin rendir comptes i que estiguin disposats a defensar-la i protegir-la, tot estenent el debat públic més enllà dels interessos nacionals. Els ciutadans reclamem tornar a ser actors de la construcció del nostre futur. No és pas Europa el nostre horitzó comú?

Florence Jacquey és la presidenta d’Horitzó Europa

Article publicat a l’Avui, el 9 de maig de 2008, a la pàgina 21