El projecte d’unificació europea sorgit de la postguerra mundial està seriosament amenaçat. Arreu d’Europa estan emergint forces populistes i nacionalistes com a reacció a la manca de lideratge europeu de la profunda crisi econòmica que estem vivint. El següent programa de set punts que proposem conté iniciatives que, aplicades de forma conjunta, contribuiran a revertir la tendència a la desunió en que ens trobem immersos:

El proper 11 de setembre, la ciutadania està citada a Barcelona per manifestar-se i celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Aquest acte d’afirmació col·lectiva ha d’anar acompanyat d’un missatge positiu al món i, principalment, al nostre entorn més immediat: la Unió Europea. És important que les capitals d’un continent on s’observen els nacionalismes amb molt de recel llegeixin la manifestació en clau positiva, que entenguin que la nació catalana està plenament compromesa amb els drets i els valors que defensa la Unió Europea i amb una major integració social, econòmica i política d’Europa.

Els catalans sempre hem tingut una clara vocació europeista. Com deia el president Pujol, Catalunya neix de l’Imperi Carolingi i, per tant, forma part del cor d’Europa. Malgrat ser un poble europeu mil·lenari, els catalans no podem participar en una de les aventures polítiques més apassionants de la humanitat: la construcció d’una Europa unida en la diversitat, que garanteixi la pau, la democràcia i el progrés en un continent que ha escrit algunes de les pàgines més fosques de la civilització (originant dues guerres mundials o la colonització de mig món).

120509_diaEuropa

Una crisi econòmica sense precedents que comporta una gran factura social, l’excessiva dependència respecte als creditors externs que ens impedeix fer polítiques públiques pal·liatives i les reiterades amenaces d’intervenció per part de Madrid estan situant Catalunya, els seus ciutadans i el seu autogovern, en els moments més greus des de la mort del dictador.

La UE i Amèrica del Sud han de deixar de donar-se l’esquena perquè els dos blocs es necessiten

En un món globalitzat com l’actual, on la força de la Xina sembla condicionar-ho tot, les restants potències han d’elegir entre esforçar-se per entendre’s amb el drac asiàtic o construir una aliança amb altres blocs continentals. La primera opció presenta resultats incerts i comporta jugar-se el futur a una sola carta. La segona opció, en canvi, ofereix més alternatives i reforça un model de relacions internacionals més equilibrat.

En un món globalitzat i interdependent com l’actual, és essencial que el Govern de Catalunya mantingui unes relacions fluïdes amb altres governs, organitzacions i entitats que se situen més enllà de les nostres fronteres, ja que, si no, ens arrisquem a perdre un bon grapat d’oportunitats com a país. Avui dia, els actors s’interrelacionen a nivell internacional fins a superar jerarquies i difuminar els límits de la diplomàcia governamental. El Govern de Catalunya ha de ser present en aquest escenari amb l’objectiu de defensar els interessos del país allà on estiguin en joc i de participar en la governança internacional per tal de contribuir a construir una Europa unida i un món més just, pacífic i sostenible.

La Unió Europea està patint la crisi econòmica com cap altra regió del planeta. Mentre les principals potències comencen a brotar (Estats Units, 3%; Japó, 5%) i les emergents ja s’han enlairat (Índia, 8,6%; Xina, 11,9%), la UE amb prou feines té un creixement positiu (0,2%), amb l’Estat espanyol oferint les primeres xifres positives des de fa mesos (0,08%) i França i Alemanya estancant-se en dades similars (0,1% i 0,2% respectivament)¹. El pitjor del cas és que les expectatives no són massa millors, ja que s’espera un creixement de l’1% per al 2010 i de l’1,75% el 2011.

La Unió Europea va néixer com un marc de pacificació i gestió de conflictes i com a embrió econòmic i monetari. Si bé ja hem assolit el primer objectiu, el segon, després de 50 anys de mercat comú, es veu amenaçat pels efectes d’una de les crisis financeres més acusades de la nostra història.

La ironia és que ara, quan tocaria parlar de projectes polítics i socials, en un moment que ja som més de 501 milions d’europeus de 27 estats membres, i quan sembla que el Tractat de Lisboa obre les portes a un nou marc institucional, ens hem de centrar de nou en la defensa de l’euro i de la unió bàsica sobre la qual es va bastir tot l’entramat europeu.