Ara fa un mes, els ciutadans d’Irlanda rebutjaren el Tractat de Lisboa, que pretén assolir un avenç cabdal per a la Unió Europea, com és ara la democratització i dinamització del seu funcionament. S’han vessat rius de tinta interpretant aquest fracàs, sense albirar-ne una causa no gens particular dels irlandesos: el desconeixement. Llavors, qui cal assenyalar amb el dit?

Primer, nosaltres, els ciutadans, massa acostumats a decidir sense estar prou informats – vós, amable lector, heu llegit el Tractat de Lisboa? De fet, heu llegit l’Estatut?. Val a dir que les institucions de la Unió, úniques al món, són complexes. Aquesta dificultat no és cap excusa, però, per conformar-nos amb la caricatura d’una “Brussel·les” entre Can Taps i Solidarity Service, tot concloent que nosaltres no som d’eixa gent.

En segon lloc, els Estats membres de la Unió. Cap govern de l’Estat no ens ha parlat dels ingents fons estructurals europeus, més que ningú, rebuts per Espanya. Els irlandesos no són cap excepció: es pensen que són el Tigre Celta només per mèrits propis. Parlar de la Unió no serveix per a què polítics locals o nacionals facin discursos flamífers, d’acord. Els governs, però, tan sols s’apropien les idees de la Unió (com ara França de la proposta de reducció d’emissions –vegis aquest diari del dia 4 de juliol–), reparteixen els diners europeus i fan de “Brussel·les” l’ase dels cops. Així, no és gens estrany que hom aprofiti una consulta europea per collar el govern nacional.

Finalment, la mateixa Comissió Europea, motor de la Unió. En comptes d’oposar la seva excel·lència administrativa a les semestrals renyines de capçal dels 27 caps d’Estat i govern, esmerça esforços en crear una imatge d’estadista del seu president. Així, un senyor grassonet que ningú no ha votat advertí els irlandesos, amb grans aires i un fals accent oxonià, que calia votar “sí” per no fer nosa. Una estratègia “informativa” ben reeixida…

La solució? Menys vanitat, més informació i més ambició: no defugim a tot preu les consultes populars, confirmant pors d’obscures trames burocràtiques, sinó sotmetem projectes tan cabdals al vot dels ciutadans dels Vint-i-set, de tots alhora. Això permetria d’aplegar esforços informatius i deixaria ben clar que es tracta d’un projecte comú de gran volada i no pas de defensar una trinxera nacional que deixa passar els diners, però ens protegeix de la longa manus de Brussel·les.

Stefan Rating és membre d’Horitzó Europa

Article publicat a El Punt, el 24 de juliol de 2008, a la pàgina 15