Els catalans sempre hem tingut una clara vocació europeista. Com deia el president Pujol, Catalunya neix de l’Imperi Carolingi i, per tant, forma part del cor d’Europa. Malgrat ser un poble europeu mil·lenari, els catalans no podem participar en una de les aventures polítiques més apassionants de la humanitat: la construcció d’una Europa unida en la diversitat, que garanteixi la pau, la democràcia i el progrés en un continent que ha escrit algunes de les pàgines més fosques de la civilització (originant dues guerres mundials o la colonització de mig món).

La manca d’un Estat propi impedeix que Catalunya pugui participar en la presa de decisions comunitàries, contribuint a la construcció europea i defensant els seus legítims interessos. Els Estats són el veritable motor de la construcció europea i els que estableixen les regles bàsiques de joc, és a dir, els que redacten i reformen els tractats comunitaris. Els Estats s’asseguren la seva presència en els mecanismes de decisió comunitaris a través del Consell de la Unió (que reuneix els ministres estatals) i del Consell Europeu (que agrupa els caps d’Estat i de govern). També s’asseguren l’elecció d’un membre de la Comissió Europea, així com d’un dels 27 jutges del Tribunal de Justícia de la Unió o del Tribunal de Comptes. La resta de realitats territorials (regions o ens locals) no tenen cap participació directa en la presa de decisions comunitària. Tan sols els queda la via del Comitè de les Regions, que és un òrgan merament consultiu i amb una capacitat d’influència mínima.

Com a regió europea, Catalunya, doncs, ho té complicat per implicar-se en primera persona en la construcció d’una Europa unida.

I, paral·lelament, la història recent sembla dibuixar el camí a seguir. Des de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, Europa ha vist com naixien 19 Estats nous en el seu sí. Sis d’aquests (la República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i Eslovènia) ja són membres de la Unió Europea (i, l’any que ve, amb Croàcia, en seran set) i tres d’aquests ja són dins l’euro (Estònia, Eslovàquia i Eslovènia). Sembla, doncs, que el fet de ser un Estat jove no és cap impediment per ser ràpidament homologat i acceptat al club comunitari.

Catalunya, amb una llarga tradició europeista i de defensa dels valors democràtics i amb un ferm compromís amb la pau i els drets humans, no ha de tenir cap problema per, si així ho decideix el poble de forma pacífica i majoritària, esdevenir un Estat i seguir formant part de la Unió Europea. A partir d’ara, però, amb les mateixes responsabilitats i drets que la resta de nacions civilitzades de la vella Europa.

Albert Royo Mariné és vicepresident d’Horitzó Europa

Article publicat al Butlletí núm. 28 de Sobirania i Justícia