El proper 11 de setembre, la ciutadania està citada a Barcelona per manifestar-se i celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Aquest acte d’afirmació col·lectiva ha d’anar acompanyat d’un missatge positiu al món i, principalment, al nostre entorn més immediat: la Unió Europea. És important que les capitals d’un continent on s’observen els nacionalismes amb molt de recel llegeixin la manifestació en clau positiva, que entenguin que la nació catalana està plenament compromesa amb els drets i els valors que defensa la Unió Europea i amb una major integració social, econòmica i política d’Europa.

Els catalans sempre hem tingut una clara vocació europeista. Com deia el president Pujol, Catalunya neix de l’Imperi Carolingi i, per tant, forma part del cor d’Europa. Malgrat ser un poble europeu mil·lenari, els catalans no podem participar en una de les aventures polítiques més apassionants de la humanitat: la construcció d’una Europa unida en la diversitat, que garanteixi la pau, la democràcia i el progrés en un continent que ha escrit algunes de les pàgines més fosques de la civilització (originant dues guerres mundials o la colonització de mig món).

120509_diaEuropa

Una crisi econòmica sense precedents que comporta una gran factura social, l’excessiva dependència respecte als creditors externs que ens impedeix fer polítiques públiques pal·liatives i les reiterades amenaces d’intervenció per part de Madrid estan situant Catalunya, els seus ciutadans i el seu autogovern, en els moments més greus des de la mort del dictador.

El passat 25 d’abril va tenir lloc a Brussel·les un sopar europeu organitzat per Horitzó Europa, en col·laboració amb Catalunya Empresa Oberta, en el marc de la Setmana d’actes de Sant Jordi del Casal Català de Brussel·les. El sopar va aplegar prop de 30 assistents de rerefons professionals molt diversos. Així mateix, hi va comptar amb la presència de l’eurodiputat Ramon Tremosa (ALDE).

En un sopar col·loqui a Barcelona, ple de gom a gom, el passat 16 d’abril, Michael Keating, professor de la Universitat d’Aberdeen, va fer una dissecció detallada del procés sobiranista d’Escòcia i de com aquest pot desenvolupar-se en el marc jurídic de la Unió Europea. El professor Keating va donar per fet que el Govern escocès organitzarà un referèndum sobre la independència d’Escòcia abans de dos anys, perquè així s’hi ha compromès Alex Salmond, primer ministre d’Escocia.

El número de primavera de la Revista Òmnium dedica sis pàgines a analitzar l’estratègia d’internacionalització de Catalunya. Albert Royo, vicepresident d’Horitzó Europa i autor del reportatge, considera que, malgrat el seu potencial, Catalunya és poc coneguda a l’exterior i analitza els dos elements que, des del seu punt de vista, han de constituir la base de l’estratègia catalana de projecció internacional: la marca Catalunya i els instruments d’acció exterior.

Davant dels reptes socials, polítics i econòmics d’un món cada cop més globalitzat, les nacions europees necessiten coordinar-se a un nivell supranacional. Una Unió Europea amb més poder fiscal i polític, per tant, forma part de la solució. Una solució que no comparteix el profesor de filosofia Europea del European Institute de la London School of Economics, Simon Glendinning, qui argumenta que els passos cap a una federació representaran la fi de la llibertat. Uns Estats Units d’Europa, amb la conseqüent pèrdua significativa de sobirania, no és la solució que una nació pot desitjar. Els desitjos d’una nació, però, a ulls de l’economista Joan Costa-Font es redueixen, gairebé, als desitjos de les elits. Per tant, traspassar competències a la UE significaria traspassar el poder de les elits nacionals a les supranacionals.

La UE i Amèrica del Sud han de deixar de donar-se l’esquena perquè els dos blocs es necessiten

En un món globalitzat com l’actual, on la força de la Xina sembla condicionar-ho tot, les restants potències han d’elegir entre esforçar-se per entendre’s amb el drac asiàtic o construir una aliança amb altres blocs continentals. La primera opció presenta resultats incerts i comporta jugar-se el futur a una sola carta. La segona opció, en canvi, ofereix més alternatives i reforça un model de relacions internacionals més equilibrat.