Després de més de 10 mesos de la catàstrofe d’Haití, el país torna a ser notícia aquests dies per culpa del brot de còlera que està afectant la seva població. El gran desplegament d’ajut internacional mobilitzat i el qüestionament de la seva capacitat d’actuació va posar en evidència la resposta d’organismes internacionals davant d’aquest tipus de catàstrofes. És per aquest motiu que la Fundació Catalunya Europa ha escollit tractar aquest tema en una de les seves sessions del Cicle Pensem Europa per tal de conèixer els mecanismes d’actuació tant a nivell europeu com a nivell local.

Els experts per parlar-nos del tema en qüestió van ser: Ferran Tarradellas, Portaveu de ECHO, International Cooperation, Humanitarian Aid and Crisis Response de la Comissió Europea; Miquel Vidal, Cap del Grup d’Emergències Mèdiques dels Bombers de la Generalitat; i Xavier Casanova, traumatòleg i cooperant en emergències mèdiques a Haití. La taula fou moderada per Albert Royo, membre d’Horitzó Europa qui ens va introduir en el tema amb una sèrie de preguntes per tal que al llarg de la sessió poguessin obtenir resposta.

En primer lloc, fou el torn de Ferran Tarradellas qui inicialment ens va plantejar un escenari força pessimista de les catàstrofes amb xifres i raons per les quals es creu que aquests fenòmens aniran en augment i de manera més severa. Però precisament per aquest motiu va donar a entendre que és imprescindible estar preparats per poder fer front i evitar al màxim els danys d’aquestes catàstrofes. Com a exemple va parlar de la diferència entre els terratrèmols d’aquest 2010 patits a Haití i Xile, ja que aquest segon fou d’escala superior al d’Haití i en canvi les conseqüències van ser molt menys greus i alhora va haver una ràpida capacitat de recuperació. La diferència entre els dos països és el nivell de prevenció i recursos que tenen per fer front a aquest fenomen. De totes maneres, Tarradellas va fer esment del handicap actual en el que es troben en temps de crisi i és que costa fer entendre que es destinin recursos “per si de cas” en aquesta època.

Pel què fa a la resposta de la UE davant catàstrofes, com va comentar el portaveu de ECHO, la UE només actua quan les capacitats nacionals són insuficients per fer front o bé en casos que la catàstrofe afecti a escala supranacional. En el primer cas, els estats que no tenen recursos davant aquestes situacions d’emergència, sol·liciten ajut activant el Centre d’Informació i Coordinació (MIC) i aquests són els encarregats de fer aquesta crida extensiva a la resta de països membres. Tarradellas va parlar d’aquest sistema com a òptim en el sentit de compartir recursos i per tant no duplicar despeses, però també creu que es podria millorar si es tingués un llistat complert dels recursos que té cada país per tal de saber amb què compta la UE i què falta i on sol·licitar l’ajut en cas de catàstrofe.

Finalment, va parlar de l’ajut a nivell internacional, en el qual el Pla preveu donacions econòmiques perquè onegés o altres organismes puguin actuar, així com també ajut humanitari i en espècies. Va comentar el fet que actualment la UE té experts humanitaris i de protecció civil a diferents regions però la idea és poder crear una sola sala de crisis centralitzada per poder optimitzar els recursos. El Pla preveu cobrir tot un cicle i per tant també s’analitza un cop finalitzat l’ajut el per què de la catàstrofe o com s’hagués pogut evitar o minvar els danys.

El segon a parlar fou Miquel Vidal qui ens presentà el Pla d’actuació tant a nivell estatal amb l’AECID (Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo) organisme que depèn del Ministeri d’Afers Exteriors, com a nivell de Catalunya amb el paral·lelisme de l’ACCD (Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament), entitat que depèn de la Presidència de la Generalitat i que en aquest cas no pot actuar en missions de catàstrofes internacionals sense el permís del govern central. La seva xerrada es complementava amb la seva experiència en les emergències mèdiques dins del cos de bombers de la Generalitat, a nivell de cooperants en quatre grans catàstrofes mundials i el seu protocol d’actuació. També el fet que en ocasions es creen equips de treball mixtes amb per exemple personal mèdic expert o equip de gossos de rescats.

Finalment, la sessió es va tancar amb l’exposició d’una experiència concreta, la de Xavier Casanova a Haití com a traumatòleg que junt amb altres metges catalans va marxar de manera independent a Haití amb la missió de portar ajuda mèdica als hospitals d’allà. En la seva exposició va voler destacar 3 punts claus: què van fer, què es van trobar i què en van treure. En primer lloc, va remarcar la inexperiència del grup en aquestes situacions i el desconcert de què cal fer. Va esmentar l’esforç i treball previ a la marxa, per tal d’aconseguir el màxim de material per endur-se i l’èxit aconseguit en aquest cas amb més de dues tones de material. Així mateix els contactes amb els hospitals haitians per preparar la seva arribada. Tot i aquesta feina feta, un cop arribaren al país, el col·lapse era tal, que l’ajuda malgrat ser allà, no arribava als necessitats, hi havia manca d’informació, etc. Es feia molt difícil obtenir informació i cooperar amb la resta de cooperants i entitats. Per tant en un inici varen tenir molts dificultats per posar en marxa la missió que havien anat a fer, es van trobar amb diversos contratemps, així com també amb una realitat cultural totalment diferent de Catalunya però que calia respectar plenament i adaptar-s’hi.

Finalment, va fer un anàlisi de l’experiència que n’han pogut extreure: necessitat de major coordinació de tots els organismes cooperants, una necessitat de centralitzar la informació i fer un bon anàlisi de l’escenari on es va. Per acabar, va remarcar dos dels valors imprescindibles en la seva missió: flexibilitat i adaptació. La sessió es va acabar amb torn de preguntes del públic assistent a l’Ateneu.