En un to marcadament optimista, Francesc Granell, catedràtic d’Organització Econòmica Internacional de la UB i director general honorari de la Comissió Europea, va destacar que l’euro és una història d’èxit que no té marxa enrere: la moneda única europea representa ja el 25% de les reserves mundials.

Segons Granell, el que estem patint “no és una crisi de l’euro, sinó la crisi dels estats perifèrics de la zona euro, que no han sabut adaptar-se a una unió econòmica molt imperfecta”. Considera que l’actual crisi de l’euro constitueix una ocasió única per fer un salt endavant en la integració política i econòmica del continent. “Ara és un moment d’esperança, amb una Alemanya que fa de motor federalista. Si no actuem ara, Europa caurà en la irrellevància a nivell mundial.”

Per justificar aquesta visió optimista, Granell va argumentar que, fins ara, el procés de construcció europea seguia el principi del neofuncionalisme actiu, que ha generat uns avenços molt petits perquè sempre s’havien d’aprovar per unanimitat. Amb la crisi de l’euro un nou paradigma s’imposa com a motor de la integració europea: el neofuncionalisme reactiu, que es fonamenta en les necessitats d’adoptar mesures urgents per superar la crisi. L’Agència Bancària Europea, possible embrió d’una unió bancària, o el mecanisme europeu d’estabilitat són els primers fruits d’aquest nou paradigma.

Segons Granell, el context actual és el més procliu de tots els antecedents històrics per resoldre les ineficàcies i els projectes pendents de la Unió Econòmica i Monetària. Avui dia, els Estats membres comencen a admetre que no és possible mantenir un euro sense un govern econòmic que regeixi l’Eurozona, una especulació que fins ara només s’havia tractat a nivell acadèmic. A més, la implicació dels Estats Units i de la Xina en la compra del deute sobirà europeu comporta una pressió inèdita per a l’assoliment d’un govern econòmic europeu.

Per situar l’actual context europeu en un prisma històric, el ponent va argumentar que el dòlar va trigar 80 anys a fer-se, ja que cada estat tenia la seva pròpia moneda i el sud, aleshores més ric, va haver de subvencionar el nord durant força temps.

Finalment, el catedràtic va remarcar que considera impensable una sortida de l’euro de Grècia o d’Espanya; primer perquè els tractats no ho preveuen però especialment perquè un retorn al dracma o a la pesseta implicaria multiplicar el deute extern per la devaluació que es fes en el període de transició i una inflació exponencial derivada de la necessitat de posar en circulació més diner per fer front al dèficit.