«Qu’est-ce que la Méditerranée», es demanava Fernand Braudel. I ell mateix responia: «Non pas une mer, mais une succession de mers. Non pas une civilisation, mais une succession de civilisations entassées les unes sur les autres.»
El compromís de Marsella, que situa la seu del Secretariat de la Unió per la Mediterrània (UpM) a Barcelona, marca l’inici d’una nova etapa en les llargues però delicades relacions euromediterrànies. El repte és enorme: establir un diàleg igualitari entre els països del perímetre mediterrani que permeti el repartiment de la modernitat i el desenvolupament.

La UpM predica pragmatisme i col·laboració en projectes concrets, però la dimensió política continua sent el teló de fons de la construcció del diàleg entre dues ribes que no sempre comparteixen els mateixos valors culturals o religiosos, ni els dirigents de les quals pretenen els mateixos propòsits polítics. Per a la Unió Europea, és una nova oportunitat de liderar el complicat procés d’estabilització de la regió.
Des de l’antiguitat, la Mediterrània representa un espai d’imaginaris i somnis tot i constituint un repte econòmic i estratègic crucial per als seus veïns. Des del principi del segle XIX fins a la meitat del segle XX, França i el Regne Unit dominaren completament la ribera sud del Mediterrani.
A partir dels anys 1950, amb la descolonització, la Mediterrània va oferir un nou potencial camp de batalla als dos protagonistes de la guerra freda, els Estats Units i l’URSS. La guerra Iran-Iraq i el conflicte palestinoisraelià acabaren de confirmar la tendència conflictiva. Centrats en la construcció europea, els estats membres de la Unió abandonaren la seva influència política tradicional i deixaren als Estats Units la gestió exclusiva –i partidista– dels conflictes de la Mediterrània i del Pròxim Orient.
Cooperació i diàleg. Des del naixement del procés de Barcelona, de 1995, i per mitjà d’un augment dels ajuts a la regió per part de la Comissió Europea i del Banc Europeu d’Inversió, els estats europeus s’han centrat en polítiques de cooperació econòmica i de diàleg intercultural. L’objectiu ha estat fer convergir progressivament les dues ribes de la Mediterrània al voltant d’institucions cada vegada més homogènies per tal d’establir, entre d’altres, l’economia de mercat i la lliure circulació dels capitals i de béns. Però no pas de persones.
La governança dels països del sud afronta nombrosos obstacles, des dels conflictes interfronterers que dificulten la cooperació, fins a les estratègies, no sempre reconegudes, de certs règims «republicans» de transformar-se en monarquies de facto, com ho demostren, per exemple, les recents reformes constitucionals a Algèria.
L’omissió de tota referència a la democràcia i als drets humans en la declaració fundacional de la UpM revela el tacte amb què aquesta nova organització vol tractar determinats líders del sud que semblen voler eternitzar-se en el poder, en contrast amb uns mandataris europeus escollits democràticament per a períodes força curts. Potser algú tem que un despertar de consciència de les joves generacions del sud desemboqui en canvis inesperats? La llibertat, la instauració d’un veritable estat de dret i la creació de perspectives de futur per a la joventut del sud són crucials perquè el Mediterrani esdevingui el gran laboratori de creixement desitjat.
L’èxit de l’associació dependrà en gran part de la modificació de la situació interna dins cadascun dels socis de l’est i del sud del Mediterrani. Malgrat algunes insuficiències, la idea de la UpM és mobilitzadora i plena d’esperança. Mereix paciència i perseverança però, igualment, lucidesa i realisme. Més que l’emergència d’una nova zona d’intercanvis econòmics, la Unió per la Mediterrània representa el renaixement d’un projecte de civilització mediterrània.

Florence Jacquey és la presidenta d’Horitzó Europa

Article publicat a El Punt, el 7 de desembre de 2008, a la pàgina 24