En el darrer sopar col·loqui organitzat per Horitzó Europa a Barcelona, Vicent Partal, director de Vilaweb i vicepresident del European Journalisme Center, va abordar les repercussions de la recent filtració massiva de documents secrets dels Estats Units (uns 253.000) feta per WikiLeaks per mitjà de cinc mitjans escrits (The Guardian, New York Times, Le Monde, Der Spiegel i El País), així com els clarobscurs de les accions de l’organització fundada i dirigida per l’australià Julian Assange.

En el marc d’un ric debat, en què van intervenir persones de perfil molt divers (periodistes, acadèmics, funcionaris, etc), Partal va exposar les seves idees, algunes de les quals resumim tot seguit.

Les filtracions del Departament d’Estat

El nombre de documents secrets dels Estats Units (que són produïts principalment pels Departaments d’Estat, de Defensa i d’Interior) s’ha multiplicat en els darrers anys. La revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació facilita la seva potencial filtració.

Els documents filtrats són comunicacions entre les ambaixades i consolats amb la seu central del Departament d’Estat (probablement e-mails) i no s’han filtrat quan es trobaven fora del territori dels Estats Units (quan estan protegits pel secret diplomàtic) sinó des del mateix Departament d’Estat, on estaven sent avaluats i ordenats.

La major part dels documents tracten sobre decisions o accions polítiques que tenen lloc en un país tercer i poden afectar els interessos nord-americans. No s’ha publicat res extremadament sorprenent. En major o menor mesura, tot era força previsible. A més, per la pròpia naturalesa dels documents, si algú queda negativament afectat sempre és el representant d’un país tercer (mai un nord-americà).

Pel que fa a les comunicacions que parlen sobre Catalunya (i a l’espera de la publicació dels 31 telegrames enviats des del Consolat a Barcelona), podem dir que la major part d’elles, sobretot les que parlen sobre la presència jihadista al país, es basen en les informacions alarmistes que El Periódico va publicar l’any 2007 sobre suposades cèl·lules terroristes islàmiques a Tarragona. Això demostra que, com era d’esperar, els autors de les comunicacions es basen principalment en els titulars de la premsa local.

El paper de WikiLeaks

Aquesta organització apel·la a la transparència per publicar documents oficials secrets, però la seva actuació té, com a mínim, alguns punts foscos. Primer, sembla que WikiLeaks es guarda una carta a la màniga: si la vida de Julian Assange corrés perill, podrien fer-se públics documents molt més comprometedors. Aquesta estratègia, però, posa en entredit el seu compromís amb la transparència; si tan comprometedors són els documents que guarda, els hauria de fer públics.

Segon, per tal de protegir el confident, no se’n fa pública la identitat, fet que impedeix al periodista complir amb un requisit bàsic per contrastar la notícia: l’accés a les fonts.

Per últim, no es pot garantir que els documents publicats siguin autèntics. De moment, ningú no ha negat res, però què passarà si demà surt un nou WikiLeaks i esbomba documents falsos?

La persecució de WikiLeaks i el futur d’Internet

És inacceptable com s’està perseguint WikiLeaks i el seu fundador. S’ha pressionat Amazon, PayPal, Visa o MasterCard perquè no treballin amb WikiLeaks. És el primer atac coordinat contra algú a Internet. Aquest precedent és molt perillós i cal combatre’l. De tota manera, Internet ha creat la xarxa d’informació i comunicació més lliure de la història i això ja no té marxa enrere. És un avenç però no necessàriament sempre positiu: ara hi ha més eines que mai per a la transparència i per a la manipulació.

Mitjans de comunicació i democràcia

En aquest sentit, els mitjans de comunicació juguen un paper cabdal per ajudar a destriar el gra de la palla. El problema és que, avui dia, la velocitat no ens permet reflexionar. La necessitat de publicar tot allò que passa ràpidament impedeix una anàlisi tranquil·la de la situació i una valoració justa de la fiabilitat i l’interès de les històries que es publiquen. Un altre problema que afronten els mitjans del segle 21 és la fragilitat de la seva independència, sobretot, quan passen a dependre de grans grups econòmics. Per cert, El País no formava part del selecte col·lectiu de mitjans que van rebre la filtració de WikiLeaks fins que no el va comprar un grup anomenat Liberty…

Si volem intuir els canvis que tot plegat pot implicar en el futur, cosa força difícil, sembla que ens hem d’encaminar cap a una major transparència informativa i de les administracions i cap a un món més complex, basat en una democràcia d’alta qualitat: participativa de manera constant.