L’horitzó és Europa
En un article recent, el professor de dret de la UPF Héctor López Bofill apostava perquè l’antieuropeisme deixi de ser tabú i especulava amb una hipotètica Catalunya independent fora de la UE.
AVUI, SER ANTIEUROPEISTA NO ÉS CAP TABÚ ni a Europa, ni a Catalunya. Més enllà dels extrems de Haider, Le Pen o Bové, existeixen opcions polítiques de signe divers que rebutgen el procés d’integració europea. Uns perquè representa una amenaça per a la sobirania i la identitat nacional. D’altres perquè consideren la UE com un simple invent neoliberal que tan sols defensa els interessos dels més forts. A nivell europeu, doncs, l’euroescepticisme és tan vell com conegut. Personatges com els germans Kaczynski, Václav Klaus, Laurent Fabius o Margaret Thatcher en són o n’han estat il·lustres defensors. Ser euroescèptic no és cap tabú. De fet, és sovint l’opció més fàcil i la que recull més vots en el mar de la desinformació, la por i el desconcert. El que sí que és una novetat és que, des del catalanisme, es facin aquesta mena de plantejaments.
DES DE CARLES PI I SUNYER FINS ALS presidents Pujol i Maragall, passant per Heribert Barrera, Antoni Gutiérrez Díaz o Xavier Rubert de Ventós, el catalanisme polític i el sobiranisme han anat històricament lligats a l’europeisme. Però no un europeisme acrític, que ni tan sols mereix l’apel·latiu d’europeista. Catalunya exerceix un europeisme compromès amb la pau, la prosperitat i la democràcia, que és aquell que treballa per enfortir el projecte de la integració europea, tot assenyalant i corregint les seves mancances. L’europeisme és el primer a reclamar un funcionament més democràtic de les institucions europees. Però ningú pot negar que la UE, en si mateixa, és un potent factor d’aprofundiment democràtic per als països del seu àmbit d’influència.
PER ALTRA BANDA, LÓPEZ BOFILL planteja una hipotètica Catalunya independent fora de la UE renunciant a fer cap anàlisi seriosa de les possibles conseqüències. Si Noruega es pot permetre el luxe de mantenir-se formalment al marge de la UE és perquè disposa de grans reserves petrolíferes. Si Suïssa pot fer el mateix és perquè és la seu de moltes entitats financeres d’abast mundial. I malgrat això, tots dos països adopten, automàticament, pràcticament tota la legislació de la UE, sense poder participar en la seva elaboració. ¿Catalunya, que no disposa de cap avantatge comparatiu similar al dels dos casos esmentats i que històricament ha basat el seu creixement en el comerç de béns i serveis, es tancarà les portes del seu principal mercat? ¿Abandonarà l’euro i l’estabilitat que aporta?
AMB AQUESTS PLANTEJAMENTS, l’autor està fent un mal favor al sobiranisme. ¿Espera que els empresaris s’hi apuntin tancant la porta, no només al mercat espanyol, del qual encara depenen en excés, sinó també del mercat comunitari? Posicionaments d’aquest tipus allunyen el sobiranisme del centre polític, el fan poc creïble i generen recels. Semblaria més intel·ligent el sobiranisme escocès, que, malgrat poder disposar de petroli, no es planteja abandonar la Unió. Ans al contrari, el govern d’Escòcia treballa amb rigor per deixar clar que, en cas de secessió, té el mateix dret que la resta del Regne Unit a seguir formant part de la Unió.
EN TOT CAS, MÉS ENLLÀ DE LA RETÒRICA dels tractats, la Unió Europea difícilment podrà obstaculitzar un procés sobiranista dins un Estat membre si aquest és pacífic i compta amb el suport d’una majoria social. ¿Algú pensa que, si algun dia Flandes i Valònia se separen, la UE ho impedirà o no admetrà els nous Estats? Observem, si no, el rol de la UE garantint el respecte a la voluntat democràticament expressada en el referèndum de Montenegro o la tutela de la transició cap a l’estatalitat de Kosovo.
EUROPA, DONCS, NO ÉS L’ADVERSARI. Davant l’atracció creixent d’alguns sectors del sobiranisme per la cultura del no, cal dir clarament que l’antieuropeisme és una actitud contraproduent per al catalanisme perquè suposa renunciar a la millor garantia pel respecte a qualsevol procés democràtic i pacífic que el poble català decideixi tirar endavant.
Albert Royo i Mariné és vicepresident d’Horitzó Europa
Article publicat a l’Avui, el 23 d’octubre de 2008, a la pàgina 25
Europa en l’errança, article d’Hèctor López Bofill publicat a l’Avui el 13 d’octubre de 2008, a la pàgina 20