La UE i Amèrica del Sud han de deixar de donar-se l’esquena perquè els dos blocs es necessiten

En un món globalitzat com l’actual, on la força de la Xina sembla condicionar-ho tot, les restants potències han d’elegir entre esforçar-se per entendre’s amb el drac asiàtic o construir una aliança amb altres blocs continentals. La primera opció presenta resultats incerts i comporta jugar-se el futur a una sola carta. La segona opció, en canvi, ofereix més alternatives i reforça un model de relacions internacionals més equilibrat.

En aquest marc, hi ha dues regions del món que tenen un llarg camí de col·laboració encara per explorar: Europa i Amèrica del Sud. Totes dues comparteixen una sèrie de característiques que les converteixen en potencials socis en un moment d’incertesa generalitzada. Fins aquest moment, s’han ignorat cordialment i han concentrat els seus esforços a entendre’s amb la gran potència del moment, es tractés dels Estats Units o, com ara, de la Xina. Però la crisi econòmica pot forçar un acostament.

Més enllà del període colonial, Europa ha tendit a ignorar Amèrica del Sud. Així, si se’ns pregunta pels nostres aliats naturals, ens oblidem d’aquest continent i, de forma ingènua, ens limitem a assenyalar Amèrica del Nord. Aquesta falta d’interès ha deixat el camp lliure als EUA, que fins fa poc actuaven a Amèrica Llatina com al seu pati del darrere. Afortunadament, l’arribada de l’esquerra a la majoria de països sud-americans ha permès assajar nous models polítics i econòmics que han facilitat, en general, minimitzar l’endèmica inestabilitat política de la regió, desenvolupar l’economia, reduir la pobresa i la dependència de l’exterior i, en definitiva, millorar l’autoestima d’aquests països.

Hem de tenir present, per exemple, que el Brasil acaba de superar el Regne Unit com a sisena economia mundial o que quatre de les 15 economies amb un creixement més alt del món són de la regió: el Paraguai (14,4%), l’Argentina (9,1%), el Perú (8,8%) i l’Uruguai (8,4%). Sud-amèrica representa avui dia un atractiu mercat en expansió de més de 350 milions de persones. I això passa al mateix temps que el nostre continent està patint una crisi econòmica històrica (el primer país de la Unió Europea (UE) a la llista de països per índex de creixement és Bulgària, en la posició 53).

És just ara quan es desperta l’interès europeu per la regió. Més enllà dels intents per col·locar deute sobirà a la zona (no gaire exitosos), la Unió Eurpea sembla tenir pressa per tancar l’històric acord de lliure comerç amb el Mercosur, la unió aranzelària formada per l’Argentina, el Brasil, el Paraguai i l’Uruguai, i diu que està disposada a cedir en algunes de les seves pretensions proteccionistes a canvi d’un accés més gran dels seus productes i serveis a la regió.

No obstant, davant d’aquest sobtat interès europeu, les potències emergents sud-americanes responen amb la mateixa moneda que han utilitzat tradicionalment els europeus, amb indiferència i orgull mal dissimulat. El Brasil de Dilma Rousseff aspira a jugar a la lliga de les principals potències polítiques i econòmiques del món. Amb una actitud d’afirmació nacional desacomplexada, el Brasil es presenta al món com a representant de tot Sud-amèrica, ignora la UE en els fòrums internacionals i es resisteix a veure-la com un soci prioritari. L’Argentina de Cristina Kirchner adopta polítiques populistes i tanca la porta als productes estrangers, fins i tot als que vénen dels seus veïns. Xile aposta per la Xina fins al punt que, el 2006, es va convertir en un dels primers països que van firmar un acord de lliure comerç amb el gegant asiàtic. Els exemples de desdeny a Europa no són pocs…

Si Europa no figura entre les prioritats de la regió, no és per una actitud revengista. Té una explicació clara: la pèrdua de pes específic d’Europa al món i la incapacitat de la UE de reaccionar de manera coordinada davant la crisi. Els països de la regió temen que la ineficàcia de les autoritats del vell continent enfonsi definitivament el mercat europeu (que segueix sent molt important per a la majoria d’ells) i posi en perill el creixement de les economies sudamericanes.

Amèrica del Sud i Europa han de deixar de donar-se l’esquena. Es necessiten i es necessiten com a blocs internament ben integrats, capaços de col·laborar per plantejar una alternativa al model sinocèntric. Els sud-americans han de veure Europa com un aliat fiable que els pot proporcionar experiència, tecnologia, un mercat de 500 milions de persones i valors compartits de democràcia, pau i justícia social. Els europeus hem de veure Sud-amèrica com una potència econòmica creixent, una bona alternativa a l’Extrem Orient, més pròxima a la nostra cultura i a la nostra manera de veure el món.

L’esperada firma de l’Acord de Lliure Comerç entre la UE i el Mercosur, que podria ser una realitat aquest any, és una bona ocasió per consolidar els fonaments d’una aliança estratègica que pot donar grans beneficis a les dues parts.

Abert Royo Mariné es politòleg i vicepresident d’Horitzó Europa

Article publicat a el Periódico, el 20 de gener de 2012, a la pàgina 8