Durant els anys 80 i 90, el catalanisme polític (tant de dretes com d’esquerres) va veure en el procés de construcció europea una via per afeblir els vells estats nació i superar-ne les fronteres. Aquest pas havia de permetre a les històriques nacions de l’Estat recuperar quotes d’autogovern i restablir els llaços amb els seus territoris històrics.

L’ingrés a l’aleshores CEE per part del Regne Unit, Irlanda, Grècia, Espanya i Portugal durant els anys 70 i 80 va comportar el desplegament d’una ambiciosa política comunitària de solidaritat que, després de tres dècades, ha permès el desenvolupament econòmic d’aquests estats, especialment de l’espanyol i l’irlandès. El naixement d’una política regional europea requeria poder comptar amb dades objectives i comparables sobre el nivell econòmic dels diversos territoris que formaven la CEE. Per aquesta raó, a principis dels anys 70, Eurostat, l’agència estadística europea, va establir la “Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques” (NUTS en el seu acrònim anglès) com un sistema únic i coherent de divisió territorial de la Unió Europea per produir estadístiques regionals. Durant 30 anys, la implementació i actualització de la classificació dels NUTS es basava en “acords de cavallers” entre els Estats membres i Eurostat, sovint assolits després de llargues negociacions. L’any 2003, el Reglament 1059/2003 va oficialitzar la classificació, que s’ha hagut d’actualitzar amb cada nova ampliació de la UE (2004 i 2007).

Els NUTS subdivideixen cada Estat membre en una sèrie de regions anomenades NUTS1, que a la vegada són subdividides en NUTS2 i, aquestes, en NUTS3. El mapa adjunt, que estableix una unitat comuna per a Catalunya, les Illes i el País Valencià, defineix la divisió en NUTS1 de l’Estat espanyol. Cal dir, però, que Eurostat normalment utilitza la divisió en NUTS2 (comunitats autònomes) i NUTS3 (províncies) a l’hora d’oferir estadístiques.

Tot i això, crida l’atenció que la divisió comunitària en NUTS1 respecti una integritat territorial que sovint l’Estat rebutja. Podem trobar-ne una explicació en l’esmentat Reglament del 2003, segons en qual “si per a un nivell donat de NUTS no existeixen unitats administratives coincidents (…), aquest nivell de NUTS es constituirà per agregació d’un nombre apropiat d’unitats administratives més petites i contigües ja existents. Aquesta agregació haurà de tenir en consideració criteris rellevants com ara les circumstàncies geogràfiques, socio-econòmiques, històriques, culturals o mediambientals”. Heus ací, doncs, una evidència més de l’existència d’una realitat que molts han intentat negar i trossejar.

Em guardaria molt de concloure, però, que aquest reconeixement implícit per part de la UE de l’existència d’una certa afinitat entre la major part dels territoris històrics dels Països Catalans va més enllà d’una mera necessitat estadística.

Ni la beneficiosa política regional comunitària ni el suport explícit de la UE a la cooperació interregional i transfronterera, que han permès l’Euroregió Pirineus Mediterrània, ni la creació del Comitè de les Regions (escenari continental d’una batalla política entre els presidents Pujol i Maragall per liderar el regionalisme europeu) no donaran resposta a les expectatives que el catalanisme va dipositar en la Unió Europea. La integritat de la realitat territorial catalana i el seu autogovern difícilment seran afermats per la UE, tot i que aquesta asseguri uns mínims democràtics i d’estabilitat econòmica gens menyspreables.

Ara com ara, la UE és una unió d’Estats. Ells són els protagonistes de la construcció europea. El recent naixement d’una quinzena d’Estats a l’Europa central i oriental i la seva progressiva adhesió a la UE reforcen una Europa dels Estats on els grans estats regionalitzats estan en clara minoria. Seria fer volar coloms pensar que aquesta Europa dels 27 esdevindrà una Europa dels 270 només pel fet que nacions històriques com la catalana, la basca o l’escocesa no se sentin ben representades per part dels seus respectius Estats. I encara que així fos, dubto que aquesta Europa de les Regions respongués a les inquietuds nacionals de Catalunya.

En el cas que ens ocupa, segurament el que caldria és valorar el mapa en la justa mesura de la seva rellevància tècnica i política. Sense més distraccions.

Albert Royo i Mariné és vicepresident d’Horitzó Europa

Article publicat al Suplement especial de l’Avui, l’11 de setembre de 2009