Els catalans sempre hem tingut una clara vocació europeista. Com deia el president Pujol, Catalunya neix de l’Imperi Carolingi i, per tant, forma part del cor d’Europa. Malgrat ser un poble europeu mil·lenari, els catalans no podem participar en una de les aventures polítiques més apassionants de la humanitat: la construcció d’una Europa unida en la diversitat, que garanteixi la pau, la democràcia i el progrés en un continent que ha escrit algunes de les pàgines més fosques de la civilització (originant dues guerres mundials o la colonització de mig món).
La UE i Amèrica del Sud han de deixar de donar-se l’esquena perquè els dos blocs es necessiten
En un món globalitzat com l’actual, on la força de la Xina sembla condicionar-ho tot, les restants potències han d’elegir entre esforçar-se per entendre’s amb el drac asiàtic o construir una aliança amb altres blocs continentals. La primera opció presenta resultats incerts i comporta jugar-se el futur a una sola carta. La segona opció, en canvi, ofereix més alternatives i reforça un model de relacions internacionals més equilibrat.
En un món globalitzat i interdependent com l’actual, és essencial que el Govern de Catalunya mantingui unes relacions fluïdes amb altres governs, organitzacions i entitats que se situen més enllà de les nostres fronteres, ja que, si no, ens arrisquem a perdre un bon grapat d’oportunitats com a país. Avui dia, els actors s’interrelacionen a nivell internacional fins a superar jerarquies i difuminar els límits de la diplomàcia governamental. El Govern de Catalunya ha de ser present en aquest escenari amb l’objectiu de defensar els interessos del país allà on estiguin en joc i de participar en la governança internacional per tal de contribuir a construir una Europa unida i un món més just, pacífic i sostenible.
La Unió Europea està patint la crisi econòmica com cap altra regió del planeta. Mentre les principals potències comencen a brotar (Estats Units, 3%; Japó, 5%) i les emergents ja s’han enlairat (Índia, 8,6%; Xina, 11,9%), la UE amb prou feines té un creixement positiu (0,2%), amb l’Estat espanyol oferint les primeres xifres positives des de fa mesos (0,08%) i França i Alemanya estancant-se en dades similars (0,1% i 0,2% respectivament)¹. El pitjor del cas és que les expectatives no són massa millors, ja que s’espera un creixement de l’1% per al 2010 i de l’1,75% el 2011.
Durant els anys 80 i 90, el catalanisme polític (tant de dretes com d’esquerres) va veure en el procés de construcció europea una via per afeblir els vells estats nació i superar-ne les fronteres. Aquest pas havia de permetre a les històriques nacions de l’Estat recuperar quotes d’autogovern i restablir els llaços amb els seus territoris històrics.
En un article recent, el professor de dret de la UPF Héctor López Bofill apostava perquè l’antieuropeisme deixi de ser tabú i especulava amb una hipotètica Catalunya independent fora de la UE.
AVUI, SER ANTIEUROPEISTA NO ÉS CAP TABÚ ni a Europa, ni a Catalunya. Més enllà dels extrems de Haider, Le Pen o Bové, existeixen opcions polítiques de signe divers que rebutgen el procés d’integració europea. Uns perquè representa una amenaça per a la sobirania i la identitat nacional. D’altres perquè consideren la UE com un simple invent neoliberal que tan sols defensa els interessos dels més forts. A nivell europeu, doncs, l’euroescepticisme és tan vell com conegut. Personatges com els germans Kaczynski, Václav Klaus, Laurent Fabius o Margaret Thatcher en són o n’han estat il·lustres defensors. Ser euroescèptic no és cap tabú. De fet, és sovint l’opció més fàcil i la que recull més vots en el mar de la desinformació, la por i el desconcert. El que sí que és una novetat és que, des del catalanisme, es facin aquesta mena de plantejaments.
